A alguns ens costa de creure, però encara a l’any 2020 existeix una certa persecució conservadora contra els videojocs. En dic persecució perquè als repapiejos en forma d’article periodístic on s’hi exerceix no hi trobes arguments; només fal·làcies. Com ara assimilar videojocs amb jocs de casino i apostes (en llengua anglesa podríem desmuntar-los el seu “argumentari”, com una fràgil torre de naips, gràcies a la claríssima diferència entre els verbs play i gamble). Davant d’aquests petits i breus pics de neofòbia, inèrcia de la persecució de debò que va arribar a la cresta de l’onada durant els anys 90, un servidor es veu en l’obligació de reflexionar sobre el paper i el valor que han de tenir avui els videojocs, els creadors i els jugadors.

Anem a pams. L’aversió als videojocs és derivada del rebuig al divertiment juvenil, que no és un maldecap nou ni pels millennials, ni per la generació ics, ni tan sols (sí, en efecte) pels boomers. De fet, si “tirem” la moviola enrere en el temps, ho seguirem trobant a tort i a dret i en passat plusquamperfet. Per què? No sóc un expert en la qüestió, que mereix un estudi sociocultural amb perspectiva històrica, però m’atreveixo a dir que el vincle entre “jugar” i “caca”, de la manera com es percep avui en dia, té parcialment a veure amb una cultura del capital, l’eficiència, l’optimització de recursos (temps i persones inclosos) i de la productivitat; i una altra part té a veure amb la seriositat teològica amb què cal apropar-se al coneixement o la polidesa moral, tal com van contradir ja alguns pensadors tardomedievals com Erasme de Rotterdam, que us esmentaré d’aquí un parell de paràgrafs.

L’aversió als videojocs és derivada del rebuig al divertiment juvenil, que no és un maldecap nou ni pels millennials, ni per la generació ics, ni tan sols pels boomers

Mentre jugues, no produeixes, no dediques el temps que cal a… (completeu amb un imperatiu moral de torn), i a sobre dones mostres que no t’ho prens seriosament. Ets un paràsit social. En el fons, això és el que llegeixo, rere les línies, quan en un mitjà generalista consulten a un “expert” que diu que jugar a videojocs crea addicció i “fin de la cita”. Com si dedicar un excés d’hores al joc fos més quixotesc que fer-ho al cinema o a la lectura, dues formes d’entreteniment que ja fa temps que han convençut els croats de la moralitat decimonònica que són vàlides per a “perdre el temps”. Com si les addiccions tinguessin una relació intrínseca amb els jocs i no es poguessin desenvolupar de la mateixa manera amb altres estupefaents en potència. Com si fer apostes fos comparable a jugar al Tetris.

I què té de dolent jugar? De fet, el joc ha estat reconegut com una forma humana, molt humana, d’aprendre i comunicar-se. No només per molts pensadors, pedagogs i científics contemporanis diversos com Maria Montessori, Albert Einstein, Ludwig Wittgenstein… també a la baixa edat mitjana trobem personatges com Erasme de Rotterdam, que defensava la idea del joc i el gaudi com un requeriment i un motor per a l’aprenentatge i el creixement intel·lectual. Els videojocs ens donen l’oportunitat d’aprendre i madurar i de fer-ho inclusivament i extensiva a molts moments de la nostra vida: durant l’estudi, el treball, i també els moments gloriosos de “perdre el temps”, evidentment.

Però la cosa no queda aquí: el desenvolupament cultural i l’entusiasme que l’acompanya en espais com el món del videojoc, comporten una oportunitat històrica per trobar noves formes d’expressió, d’explicar històries, de recuperar la be majúscula de la idea de bellesa. Tal com molts creadors ja han demostrat a qui ho vulgui veure, els videojocs també són una forma d’art que travessa i saltironeja pels reialmes de les arts visuals, literàries, musicals, cinematogràfiques i fins i tot les escèniques, retroalimentant-se amb imaginaris, gèneres i llenguatges.

Els videojocs ens donen l’oportunitat d’aprendre i madurar i de fer-ho inclusivament i extensiva a molts moments de la nostra vida: durant l’estudi, el treball, i també els moments gloriosos de “perdre el temps”, evidentment

Fins aquí la resposta, reconec que ampliable i matisable, però espero que prou clara, a la Santa Inquisició. Però aquest no és el veritable repte a què s’han d’enfrontar els videojocs. Tant de bo només fos això. Si hem quedat que el joc és una forma d’aprenentatge i d’expressió, de fer cultura i de viure, aleshores el problema ens el trobem justament en un moment en què el gruix dels grans mitjans de producció i els Mercats Totpoderosos han imposat les seves tesis de tal forma que podem dir que avui ens trobem que hi ha jocs als quals no juguem, sinó que és el joc que juga amb nosaltres. I qui diu el joc, diu qui hi ha al darrere enriquint-se a través d’aquesta relació inversa entre humà i programari.

Això també demana, i a crits, estudis en què humanitats, ciències socials, psicologia i ciències computacionals es donin la mà tant com puguin per tal d’entendre i posar en evidència què precedeix i què implica que hi hagi videojocs que es comencin a comportar com màquines escurabutxaques: si vols seguir jugant, té, mira aquest anunci. Si vols desbloquejar una nova skin, realitza una compra des de l’aplicació. Ah, i ara ampliarem el joc, només una mica, no massa, però el mínim perquè t’hagis de comprar el primer dels propers cinquanta DLC.

I, de passada, recollirem dades sobre el teu comportament de joc per fer altres jocs en què, ja posats, donarem més importància que hi pugui jugar un segment més gran del mercat que a la mateixa qualitat de l’experiència de joc, amb resultats com ara la reducció dels nivells de dificultat, i amb ells de la complexitat de la jugabilitat, a nivells abissals. En fi, d’exemples de formes en què els jocs juguen amb el jugador, n’hi ha a cabassos i en podríem escriure un article per a cadascuna.

Avui ens trobem que hi ha jocs als quals no juguem, sinó que és el joc que juga amb nosaltres. I qui diu el joc, diu qui hi ha al darrere enriquint-se a través d’aquesta relació inversa entre humà i programari

Potser és d’això que haurien de parlar els croats de la moral teo-capitalista, i fer-ho en favor d’una cultura del videojoc lliure i prometedora, i no pas de la seva anihilació, la reducció a un passatemps o a una eina de control social. Aquí i ara, hem d’alçar la veu i difondre la concepció dels videojocs com una activitat cultural, d’aprenentatge, de creixement personal… Hem de reivindicar-ho davant de qui pretén reduir els videojocs, el joc en general, i el gaudi, a un mer passatemps i a quelcom que, si pot existir, només té lloc als marges d’allò acceptable. Però també cal que ens posem les piles davant els intents de convertir els videojocs en eines de mercat, en un mal ús del big data… o, que de la manera que sigui, els prenen la seva capacitat per ser un mitjà d’expressió lliure.

I defensar els videojocs vol dir, en el fons, defensar els jugadors i els creadors, que són els protagonistes de tot plegat: aquelles persones lliures que s’expressen, es diverteixen, aprenen… en definitiva, que juguen. Reivindiquem el nostre espai de llibertat creativa, de gaudi, d’aprenentatge i d’enriquiment cultural que forma part del món del videojoc, la cultura del joc del segle XXI.