L’Aaron’s Awesome Games Festival és un petit esdeveniment de videojocs enfocat a estudiants i estudis locals novells, amb presentacions de projectes i xerrades

Començaré sent sincer. Vaig assabentar-me d’aquest esdeveniment fa unes setmanes, però no em va cridar l’atenció. Entre el seu nom, una mica estranyot, i que l’organització semblava una mica d’estar per casa, no li vaig fer molt cas. De totes maneres, com que s’emetia en directe per Twitch i m’encaminava cap a una tarda de divendres xafogosa i avorrida, li vaig donar una oportunitat. Tenia raó, va ser força casolà. Però, inesperadament, això és el que em va captivar.

L’Aaron’s Awesome Games Festival va començar sent un esdeveniment impulsat per un sola persona (l’Aaron, evidentment), amb l’objectiu de visibilitzar projectes d’estudiants i videojocs petits d’estudis novells locals. Les dues primeres edicions van ser només en línia, però enguany hi havia més persones al darrere i s’ha celebrat de forma presencial a Girona, al Centre Audiovisual i Digital (El Modern).

La retransmissió va començar amb un seguit de presentacions breus de projectes petits d’estudis locals, amb un estil de Nintendo Direct. Tràiler rere tràiler. De seguida em vaig emportar la primera sorpresa: el videojoc d’aventures ‘Un Sant Jordi de Paper‘, nascut arran d’una game jam, continuarà desenvolupant-se i s’estrenarà comercialment el 2025 (busqueu-lo, és un diamant en brut).

Té una estètica acartonada molt maca que recorda bastant a ‘Paper Mario’,

També em va cridar l’atenció ‘SamOrai‘, un joc per a mòbils dels barcelonins Tanoka Studio, en què lluitem contra dimonis; me’l vaig descarregar i em va omplir d’alegria veure que s’hi pot jugar en català.

I cal fer una menció especial a ‘Mirror of Shearune‘, de l’estudi gironí Lemon Bird, una aventura en 2D bastant maca que fins i tot ens va presentar el tràiler amb textos en català. Així sí, coi!

Les dues edicions anteriors s’acabaven aquí; consistien bàsicament en reunir i presentar els tràilers d’uns quants videojocs, però aquesta vegada hi va haver també tres xerrades ben interessants.

Els dilemes de fer videojocs en solitari

El desenvolupador Èric Verdalet (conegut com Elendow a xarxes) va parlar sobre el fet de compaginar la seva feina de programador amb la creació de jocs propis: «Encara ho gestiono malament i fa 14 anys que treballo en el sector. Són moltes hores i al final cansa», començava amb un to desesperançador.

Verdalet va posar en una balança els avantatges i inconvenients de treballar en una empresa o fer els teus propis projectes. «Treballar en una empresa et dóna certa estabilitat econòmica, malgrat que tots sabem com està el sector. També t’ajuda a treballar en equip, a conèixer les teves debilitats i fortaleses, a demanar ajuda… t’ensenya a gestionar projectes grans, a delegar i ensenyar si fa falta».

«El problema és que no són els meus jocs, i això em mata creativament. Per això ho compenso amb els projectes personals. L’objectiu és aconseguir fer-los més que vendre’ls. Això sí, aquí estàs sol i t’has de posar molts barrets. Fins i tot m’hi gasto més diners dels que em fan guanyar. Faig els jocs per finançar el següent, i amb això ja estic satisfet. Simplement em vull expressar», explicava.

«No us vulgueu creure de sobte Toby Fox i sigueu realistes. Feu jocs petits, però valents, amb el vostre toc personal»

També va ressaltar la importància de no viure les 24 hores envoltats de videojocs per no cremar-se: «Feu altres coses, tingueu més inquietuds. Si esteu tot el dia amb els videojocs, durareu poc a la indústria. Per exemple, jo fa dos mesos que no avanço en res el meu projecte actual, ‘The Hookmarine’. L’últim 10% d’un joc costa més que tot el 90% restant. De fet, ja hauria d’haver sortit, però ara planejo treure’l a principis de 2025. Ja veurem què passa. És important deslligar-se d’aquesta pressió».

Finalment, va donar alguns consells a desenvolupadors que vulguin seguir un camí similar: «He tret tres jocs i el més exitós és un de clicar un botó, amb 200.000 jugadors. No us vulgueu creure de sobte Toby Fox i sigueu realistes. Feu jocs petits, però valents. No us avergonyiu de fer el típic joc de terror amb la mansió que ja hem vist mil vegades. Es tracta de donar-li el toc personal a allò que podria fer tothom».

«És un risc que estic disposat a córrer», concloïa Verdalet. Definitivament, va ser una xerrada superinteressant i fins i tot m’hi vaig sentir identificat, ja que és un dilema contra el qual sempre he lluitat des que vaig impulsar aquesta revista, vorejant la línia fina del hobby i l’ambició professional.

El teu cap mai serà un amic

De vegades, el factor lúdic i d’il·lusió personal dels videojocs ens fan oblidar que no deixa de ser una feina professional com qualsevol altra. Laia Cussó, dissenyadora amb set anys d’experiència i impulsora de la Cordinadora Sindical del Videojoc (CSVI), va fer una xerrada sobre la importància de sindicar-se i lluitar pels drets de la classe treballadora en un sector que encara té molt camí per recórrer.

«Venem força de treball i l’empresa n’extreu la plusvàlua. La lluita de classes és el motor principal de la història, i és a la feina on s’explicita. Hi ha una inevitable relació jeràrquica en què a l’hora de la veritat els interessos creuats passen per sobre de les relacions personals», explicava Cussó.

«En tots els casos d’acomiadaments en què hem intervingut, hem aconseguit concessions. Lluitant des de xarxes de solidaritat s’aconsegueixen coses»

I el sector dels videojocs no és exempt d’aquesta lluita: «La crisi dels videojocs no deixa de ser una extensió de la crisi capitalista. Ho hem vist amb el tancament de Novarama o l’ERE de Codigames. La meitat de les persones que han perdut la feina a l’estat espanyol encara no n’han trobat una de nova».

«Propietat intel·lectual, llicències, condicions amb el publisher… tots aquests béns estan en mans d’una persona o accionistes. Per exemple, durant la pandèmia hi va haver una gran inversió. Algú se’n recorda ara dels jocs play to earn o blockchain? Hi havia la promesa de mantenir el ritme de creixement, i quan van veure que ja no era possible, es van fartar a cancel·lar projectes i acomiadar treballadors».

Finalment, Cussó va reivindicar el paper decisiu de l’acció sindical en aquesta mena de conflictes: «En tots els casos d’acomiadaments en què hem pogut intervenir, hem aconseguit alguna concessió. Lluitant des de xarxes de solidaritat i negociant s’aconsegueixen coses. Al sindicat no us heu d’unir només quan teniu un problema. Tenir una secció sindical a l’empresa és el que realment ens pot protegir».

Els hàndicaps del català als videojocs

L’última xerrada va anar a càrrec de Francesc G. Parisi (impulsor de Ce Trencada, un grup de voluntaris que tradueixen videojocs), que ens va fer una radiografia de la situació de la llengua catalana dins del sector, les traves que pateix i la tendència d’evolució que preveu a curt i mitjà termini: «Com més creix el sector a Catalunya i més ingressos genera, menys percentatge hi ha d’estrenes que inclouen el català».

«Les empreses han d’aprendre a rendibilitzar el fet d’incloure el català i confiar més en les comunitats lingüístiques minoritzades»

Parisi va apuntar diverses raons clau que poden explicar aquest estancament, com la globalització, la saturació d’informació en un mercat on nosaltres som diminuts o el desconeixement per part del públic: «Hi ha l’oferta, però sabem la demanda? Com podem assegurar si el català és rendible o no en el sector dels videojocs si ni tan sols la gran majoria sap que té opcions per jugar en la seva llengua?»

També va apel·lar a la responsabilitat de les desenvolupadores: «Les empreses han d’aprendre a rendibilitzar el fet d’incloure el català i confiar més en les comunitats lingüístiques minoritzades». Alhora, va assenyalar que cal un suport institucional més ferm i efectiu: «El món dels videojocs es mou molt de pressa i les mesures arriben tard».

«Fins quan caldrà estar reivindicant el català als videojocs? Realment es podrà rendibilitzar algun dia o serà sempre una lluita des de la militància? No heu de tenir por de xerrar, consumir i parlar en la vostra llengua. Per començar, doneu importància i gaudiu de totes aquestes traduccions», exclamava Parisi.

Necessitem més festivals de videojocs com el de l’Aaron

Després de les xerrades, em consta que hi va haver un pica-pica i una zona de joc on es podien provar demos d’alguns dels videojocs que s’havien presentat al principi de la jornada. Ara me’n penedeixo de no haver-hi anat. Espero que l’any vinent repeteixin la fórmula. Fos més o menys casolà, vaig notar des de l’altra banda de la pantalla tota la il·lusió que l’Aaron i el seu petit equip havien posat en aquest festival.

En un sector tan polaritzat, desigual i global, iniciatives com aquesta són clau per fer xarxa i connectar amb els estudis i les comunitats locals. També és important veure que hi ha vida més enllà de Barcelona (ciutats com Girona i Terrassa ja han fet les primeres passes). I no hauria de ser notícia, però vull destacar que les tres xerrades van ser en català. Que en prenguin nota altres esdeveniments.

Només hi ha un aspecte que cal millorar de veritat, el de la difusió. Jo me’n vaig assabentar per casualitat i gràcies a coneguts que hi van participar, però estic segur que molta gent simplement encara no sap que existeix. A veure si l’any vinent podem fer més ressò entre tots.

Podeu recuperar la retransmissió de l’esdeveniment al seu canal de Twitch, i diria que aviat penjaran a YouTube les tres xerrades per separat.