Hem demostrat entre totes i tots que els videojocs són molt més que jugar. És unió, amistat, diversió, aventura… però també és desigualtat, toxicitat, baralles i moltes altres situacions que no afavoreixen en cap cas allò que aquest art ha de transmetre. Moltes grans personalitats han volgut fer de la indústria un lloc on tothom s’ho pugui passar bé; d’aquest pensament han nascut tota mena d’iniciatives, empreses, consoles, plataformes i videojocs al llarg de la història.

Avui coneixereu una mica més a fons com és el dia a dia d’una dona a la qual li agraden els videojocs. Quins tràngols ha de passar i de quina manera reacciona la societat o cercles propers al fet que una noia vulgui jugar o dedicar-se professionalment a aquest món.

Un moviment (malauradament) necessari

Women in Games és una associació nascuda el 2017 amb l’objectiu de donar visibilitat a la dona dins del món del videojoc, tant en l’àmbit personal com en el professional. Entre molts altres objectius, busca animar la comunitat femenina a jugar i a participar de manera activa dins els cercles i actes culturals.

Fa un parell de dies vam tenir l’oportunitat d’assistir a la jornada “El poder de la dona als videojocs i e-sports”, organitzada per Women in Games en commemoració del Dia Internacional de la Dona i celebrada al CCCB. L’esdeveniment va consistir en una taula rodona centrada a reflexionar sobre el paper de la dona al món dels videojocs i l’oci interactiu. Hi van participar Gisela Vaquero (presidenta de Women in Games Espanya), Anna-Victòria Teixidó (animadora audiovisual), Neus Pérez (Jr. Technical Artist a King), Olga Medina (jugadora experimentada) i Alicia Sánchez (programadora independent).

Durant unes dues hores vam assimilar molta informació important i reflexions que volem compartir amb vosaltres. Es van abordar amb profunditat qüestions com ara el perquè hi ha menys dones dins de la indústria o quin és el dia a dia d’una jugadora en un ambient constituït majoritàriament per homes.

dona

Maleïts estereotips

Gràcies a aquest esdeveniment, entre molts d’altres, i a les experiències personals de les ponents, vam conèixer com és realment la indústria per a una dona. No és casualitat que la dona jugui menys que un home; la societat s’encarrega de sentenciar què ha d’agradar a una persona i què no. Tal com passa amb la roba, els colors o el maquillatge, els videojocs, en aquest cas, són cosa de nois.

Aquesta norma s’estableix de la mateixa manera que el color rosa és per les nenes i el blau pels nens o les nines per elles i els cotxes per ells. Les acabem assumint per inèrcia i les instal·lem a les següents generacions com si forcéssim a aprendre una màquina oculta (MO) al nostre Pokémon. És clar, després costen d’esborrar.

“És un problema d’educació social, una qüestió de cultura. Costa molt sentir-se benvinguda dins de la comunitat”

Neus Pérez

La cultura i l’ambient familiar o social fa pensar a les dones que això no està fet per a elles. Les frena perquè ni tan sols s’ho plantegin. És per això que hi ha menys dones que vulguin ocupar un càrrec dins la indústria o, fins i tot, jugar a videojocs. La falta de visibilitat i credibilitat és una altra conseqüència d’aquesta imposició; ser dona implica que saps menys de videojocs i que, per tant, la seva opinió no té el mateix valor. Això desemboca en llocs de treball de menys qualitat i amb poc reconeixement.

Dades

La premissa anterior xoca amb el percentatge de dones interessades o aficionades en el sector. El recentment publicat Llibre Blanc del Desenvolupament Espanyol de videojocs de 2019 estima que un 41% de les dones juguen a videojocs, una xifra bastant equilibrada sobre el paper però que no es trasllada al que veiem dia a dia. Queda clar que no és cert que hi hagi poques dones, sinó que queden al marge de la comunitat perquè no es senten benvingudes, tal com exposa Neus Pérez al fragment de vídeo anterior.

Encara és més evident si la situació s’aborda des de l’àmbit laboral. Només un 16% dels llocs de treball relacionats amb l’oci electrònic són ocupats per dones. 41% de consumidores, 16% de treballadores; 59% de consumidors, 84% de treballadors.

De fet, la tendència és negativa; cada vegada hi ha menys dones treballant al sector del videojoc. La xifra està bastant estancada des del 2014 (16%). 2015 va tenir una lleu millora (18%), però a partir de 2016 ha tornat a caure fins al punt de partida (16%). Així doncs, mentre el teixit laboral del sector creix exponencialment cada any (gairebé un 9% entre 2017 i 2018), la presència de dones s’estanca en unes xifres mediocres que fins i tot empitjoren.

Per intentar revertir aquesta situació, durant la mateixa presentació d’aquesta nova edició del Llibre Blanc s’han anunciat mesures específiques com impulsar campanyes educatives en etapes preuniversitàries o fomentar polítiques justes de recursos humans a les empreses. L’Associació Espanyola d’Empreses Productores i Desenvolupadores de Videojocs i Software d’Entreteniment (DEV) espera aconseguir augmentar el nombre de matriculacions femenines a estudis superiors de videojocs i equiparar les condicions laborals.

Hem de canviar el panorama

L’Olga Medina va compartir amb el públic la seva experiència com a jugadora. Van aflorar la nostàlgia i els records: els moments jugant amb la família, què és tenir a les teves mans una consola i un munt de jocs que vols gaudir, la sensació de caliu que hi ha darrere d’un parell de comandaments o una conversa agradable en la qual l’afició és mútua.

No obstant això, aquesta és una experiència que, segurament, moltes dones no gaudeixen. Les causes poden ser masses. Potser no l’atrauen els videojocs (o s’autoimposa que no li agraden, com si tingués la síndrome de la impostora). Potser té por que la gent sàpiga que en juga. Potser el seu pare, mare, amic, amiga, professor o un usuari anònim a les xarxes li han dit que això no és per ella.

Nosaltres i qualsevol persona que estimi el món dels videojocs, hem de ser els primers a canviar la visió de molta altra gent. Premisses tan bàsiques com fer entendre que jugar a videojocs és per a tothom ja haurien d’estar superades des de fa molt de temps. Per exemple, l’Anna-Victòria Teixidó va destacar l’absència generalitzada de dones als esdeveniments de videojocs retro. Com a resposta, va néixer una comunitat sota el nom de RetroWiges amb l’objectiu de donar visibilitat a les dones i animar-les a sortir de l’anonimat. Actualment ja en són més de 50.

Women in Games està duent a terme una feina titànica en favor de la normalització de la dona al sector dels videojocs. A la vegada, també és un punt de trobada on trencar, potser per primera vegada, algunes barreres. Dones que ens llegiu: animeu-vos a participar de manera activa si us agraden els videojocs!