Arquitectura, escultura, pintura, música, dansa, literatura, cinema… I videojoc? El debat sobre si els videojocs poden ser considerats art o no torna a estar fervent, fins i tot (i més que mai) entre els mateixos desenvolupadors/es. No són poques les vegades que, fent unes cerveses, ho he discutit amb companys, en ocasions durant hores. El que ve a continuació és només la meva opinió, forjada després de temps de xerrar amb gent que de ben segur en sap més que jo.

Què és l’art? Si ens deixem de definicions post-modernistes del “tot s’hi val” en les que qualsevol activitat humana és art depenent de com es miri, l’art sempre s’ha entès com un procés creatiu que apel·la als sentits i emocions humanes, on l’artista principalment busca expressar-se i, secundàriament, enviar un missatge. L’art entès com a vehicle per a la comunicació d’idees.

Em sembla força curiós com aquest debat sobre si els videojocs són art o no agafa més força com més bonics o realistes es van fent els videojocs. Poca gent t’intentarà raonar que Pong o Asteroids són art; en canvi, molts sortiran a defensar que jocs com The Last of Us sí que ho són.

Asteroids art

Un videojoc és un sistema formal. Com tots els jocs, té normes, unes condicions de victòria i unes de derrota. Aquest és el llenguatge del videojoc, el que anomenem jugabilitat o gameplay. No és molt diferent a un joc de taula com pot ser el parxís o els escacs, només que en no estar limitats pel món físic, hi ha molta més llibertat a l’hora de dissenyar.

Cadascuna de les arts té el seu llenguatge, també: La música té les escales, les figures, les notes. La pintura té les composicions, els colors, les formes. La dansa el moviment, la postura del propi cos del ballarí. Tot això s’utilitza com les paraules per formar una frase, per a expressar un sentiment de l’artista, o comunicar un missatge a un espectador. Fins i tot, arts més “noves” com el cinema tenen aquest llenguatge propi, encara que es recolzin en altres arts (és a dir, altres llenguatges) per reforçar el seu missatge.

Quan veiem una pel·lícula, el guió (literatura) i la banda sonora (música) ens ajuden a ficar-nos en situació, a entendre millor el que està passant, a sentir certes coses de forma més directa. Però si despullem la pel·lícula d’aquests recursos i fem una pel·lícula muda (sense diàlegs ni so) els plànols, les seqüències d’escenes, els talls, etc., encara és capaç de transmetre’ns un missatge, d’expressar el que l’autor, l’artista, volia fer arribar al públic.

“Ara mateix, per mi, els videojocs no són art: són un suport per l’art. El veritable art, el que transmet el missatge, són els gràfics, la música i les cinemàtiques”

Si despullem un videojoc dels seus gràfics (il·lustració/pintura, escultura, fins i tot arquitectura), guió (literatura), banda sonora (música) i cutscenes (cinema), què ens queda? La jugabilitat. El conjunt de regles que formen el joc. Podem ser capaços d’expressar un sentiment mitjançant regles? Per descomptat, la resta de les arts ho fan (encara que tenen més llibertat). S’està fent? En la grandíssima majoria de videojocs, rotundament no.

Actualment, en la majoria de casos, el missatge que un joc transmet ho fa exclusivament per aquests llenguatges complementaris, no pel que hauria de ser el llenguatge principal d’un joc, la jugabilitat. Què té a veure la història de l’últim God of War (2018) i el seu missatge final sobre la paternitat, amb un joc d’anar matant bitxos? Si no hi hagués diàleg, música o vídeos durant el joc ens haurien arribat d’alguna forma? Les parts de jugabilitat només s’utilitzen com a vehicle entre escena i escena.

God of War art

En el cas de God of War això es fa de forma magistral, però no deixa de ser el que és. I això passa en gairebé la totalitat dels videojocs. Ara mateix, per mi, els videojocs no són art: són un suport per l’art. El veritable art, el que transmet el missatge, són els gràfics, la música i les cinemàtiques. El joc és un expositor per a aquest art. No és gaire diferent a un llibre d’il·lustracions: les il·lustracions que conté són el veritable art, el llibre només és la forma de presentar-ho.

De la mateixa forma que no diem que el joc de Magic the Gathering és art només perquè les cartes contenen il·lustracions que podrien estar a qualsevol museu, o que el parxís és art perquè el tauler és molt bonic, jo crec que tampoc ho podem dir dels videojocs que no utilitzen la seva jugabilitat com a forma primària d’expressió.

“Fem que sigui la pròpia jugabilitat la que tingui pes, que sigui el llenguatge principal amb el que ens comuniquem amb el jugador”

El videojoc com a mitjà té un gran potencial per transmetre sentiments. Els mamífers (sobretot, també certes aus) aprenem mitjançant el joc, i la interactivitat dels videojocs pot obrir moltes portes de cara a noves experiències. Així, com a dissenyadors, millor que no releguem la jugabilitat a un mer interludi entre vídeo i vídeo. Fem que sigui la pròpia jugabilitat la que tingui pes, que sigui el llenguatge principal amb el que ens comuniquem amb el jugador.

Potser ho aconseguim, potser fracassarem i haurem de delegar la part artística del videojoc en altres àrees com fins ara. Sigui com sigui, el que és innegable és que el videojoc ja forma part de la nostra cultura i és cultura en si mateix. I això em sembla més important que catalogar-lo o no com a art.