Diferències entre demografia, gènere i el seu origen

Sabeu què tenen en comú les sèries de dibuixos Inazuma Eleven, Haikyu, Guardians de la Nit, Yu Yu Hakusho i Detectiu Conan? A banda de ser els animes que s’estan emetent a l’estrena del renovat canal Super 3 (SX3), coincideix que totes elles són d’una mateixa demografia: el shonen. Però què és una demografia, què venen a significar cadascuna d’elles i per què existeixen?

El manga és senzillament el nom que reben les historietes o el còmic al Japó. No és ni un tipus de còmic, ni un gènere, ni tampoc obliga a què totes les obres manga comparteixin un esquema narratiu o una manera de dibuixar. El mateix passa amb l’anime, que és tan sols un terme per allò que aquí tota la vida n’havíem dit dibuixos animats.

Tot, però, es comença a complicar amb el manga modern, que es consolida amb la Segona Guerra Mundial i la postguerra. Això no exclou obres precedents:el primer manga que es va publicar en català, l’any 1968 a la revista Cavall Fort, era una tira còmica amb sis vinyetes dibuixada per Rakuten Kitazawa l’any 1929. La revista —en realitat, un suplement— on es va publicar aquesta obra, Tonda Haneko, la Jiji Manga, va ser des de principis del segle XX un referent per al manga modern. La seva protagonista, de fet, es considera la primera dona protagonista d’un manga.

Sense entrar gaire més al detall sobre aspectes històrics, i entenent que de revistes i publicacions de tota mena amb historietes, al Japó, n’hi havia hagut des de molt abans, és a partir dels anys 50 quan es consolida tot un sistema de revistes i de demografies que encara es mantenen avui dia. En realitat, si bé a nosaltres se’ns pot fer estrany, en aquella època aquesta mena de segregacions entre revistes per a nois i revistes per a noies era habitual en diferents països del món, també als Països Catalans.

Als anys 50 neixen revistes com la Nakayoshi, la Shonen Jump, la Shonen Sunday, la Ribon, entre moltes altres. Aquestes, que potser són algunes de les més conegudes avui dia, encara sobreviuen després de més de sis dècades de tirades setmanals i, actualment, amb versions digitals. S’hi han publicat obres que posteriorment ens han arribat aquí, com ara Candy Candy (Nakayoshi), Bola de Drac (Shonen Jump), Detectiu Conan (Shonen Sunday) o Marmalade Boy (Ribon).

Sense entrar en valoracions sobre el context cultural i social japonès, el cas és que les editorials d’aquest país encara consideren necessari segregar per sexe i per edat els seus públics. Això acaba condicionant de manera més o menys important els autors, ja que els seus editors els guien d’acord amb el que creuen que pot interessar més al públic habitual de la revista.

Un cas destacat és el de Bola de Drac i de Dr. Slump, dues obres d’Akira Toriyama però que tenien molta mà de l’editor Kazuhiko Torishima. A la pràctica, en alguns casos no només es canvien els camins que prenen les trames, sinó de quina manera dins del mateix argument estan ben marcats els rols de gènere.

El fet que el manga al Japó es convertís en un fenomen massiu des de principis dels anys 50 i 60, i que sigui ja intergeneracional, ha provocat la creació de tot un sistema de revistes que acoten molt el públic al que es volen dirigir. Per aquest motiu, no només existeixen les revistes per a nois joves (shonen) i noies joves (shojo), sinó que també se n’han creat per a homes adults (seinen) i dones adultes (josei).

Fins i tot hi ha publicacions centrades en nens i nenes més petites (aquí sense distinció), que s’anomenen kodomo, i també hi ha publicacions ademogràfiques, alternatives, etc. La manera més fàcil d’identificar la demografia o el target d’un manga que es publica a Occident és mirar, doncs, en quina revista es va publicar originàriament aquella obra al Japó.

En la major part dels casos —tenint en compte que el que acostuma a sortir de les fronteres nipones és el més popular— no cal fer cap gran tasca de recerca, sinó només escriure el títol al cercador d’Internet. És cert que hi ha ocasions molt particulars que —perquè no existeix un manga original, sinó que es va fer l’anime directament, o bé perquè al Japó només s’ha publicat en digital, o per múltiples raons que no venen al cas— és més difícil categoritzar-ho.

Però comparteixen algun tret en comú les demografies? Per exemple, totes les revistes que publiquen shonen tenen similituds entre elles? Les obres que es publiquen en una mateixa revista són totes tallades per un mateix patró? Aquestes preguntes són complicades de respondre perquè, per norma general, podríem afirmar que cada manga és diferent.

Cada autor o autora li dona el seu toc personal, per molt que després hagi de passar pel filtre d’un editor i, més tard, per un segon filtre que és si agrada o no al públic que habitualment compra aquella revista. Tant el grau de protagonisme de les noies al shonen com també el fanservice o fins i tot el tipus de dibuix més o menys detallat són aspectes que poden variar moltíssim, especialment avui dia. El mateix passa amb la temàtica que tracten, que és el que anomenem gènere.

Gènere literari no és el mateix que demografia

En no existir demografies actualment al nostre context, de vegades la gent les confon amb el gènere, com si anessin associats. Aquí sí que acostumem a dividir un còmic o un llibre en funció de l’edat a la que va dirigit: si és un llibre infantil, juvenil, per a adults… Les llibreries tenen secció d’assaig, de narrativa, de no-ficció, de cuina i de moltes altres categories.

Alhora, les editorials categoritzen els seus productes amb alguna etiqueta addicional: si és d’aventures, policíac, històric, biogràfic, científic… Amb el manga tot això també existeix: hi ha manga d’aventures, de fantasia, de romanç, bèl·lic, futurista, distòpic, d’esports, de màgia, estudiantil… No acabaríem. I, el que és més important, cap gènere està associat a una demografia, sinó que hi ha shonen i shojo de romanç, shonen i shojo de fantasia i aventures, shonen i shojo d’esports, etc.

Per motius històrics, hi ha unes trames que sí que s’han desenvolupat més en algunes demografies que no pas en altres. Per posar un exemple: les magical girls, o noies màgiques en català, és en si mateix un gènere del manga que va néixer i es va desenvolupar a les revistes shojo, és a dir, per a noies joves (Sailor Moon, CardCaptor Sakura, Pichi Pichi Pitch). Això no evita, però, que trobem casos d’obres molt populars també i que han aportat moltíssim al gènere que es van publicar en el seu moment en revistes shonen, és a dir, per a nois (Cutie Honey), o fins i tot seinen, per a homes adults (Madoka Magica).

Al contrari, el shonen també ha volgut explotar gèneres específics com ara el nekketsu, que se centra en el camí de l’heroi, amb molta acció i aventures. HunterxHunter, Fly, Bola de Drac, Guardians de la Nit, My Hero Academia o Naruto en serien alguns exemples. També hi ha gèneres que s’han desenvolupat gairebé a parts iguals entre les diferents demografies. Un cas és l’spokon, és a dir, manga d’esports.

Aquests dies s’està emetent Haikyu al canal Super 3 i potser a més d’un li esclatarà el cap si arriba a saber que la majoria d’obres de manga i anime esportius centrats en voleibol són de voleibol femení, a causa de la popularitat d’aquest esport entre les noies des de la segona meitat del segle XX. Molt abans que Haikyu, hi va haver Attack number 1, Attacker You o Crimson Hero, entre d’altres, i les dues primeres es van arribar a emetre a la televisió espanyola i van causar furor a principis dels anys 90.

Alhora, també hi ha manga d’esports centrat en el futbol tant a revistes shojo com a revistes shonen, i el mateix succeeix amb altres disciplines esportives. Dins del manga hi ha múltiples gèneres amb termes propis, com ara l’isekai, el harem, el moe, l’ecchi, l’slice of life, el boy’s love, el yuri, el hentai, el gei komi, el teen’s love… Alguns gèneres s’associen molt a una demografia, però canviem un moment de tema.

Protagonistes de tots els gèneres a totes les demografies

Malauradament, el fet que un esport sigui més practicat per homes que per dones o viceversa sol determinar encara l’interès que tenen autors i editors a l’hora de crear les seves obres en una o altra revista. Això no implica, però, el sexe dels protagonistes. Per una revista shonen, el més probable és trobar-hi spokon d’equips o esportistes masculins, i al revés en una revista shojo. De tota manera, sempre hi ha excepcions, com és el cas d’un manga shonen recentment publicat en castellà, de futbol femení, Farewell My Dear Cramer.

Succeeix un fet similar amb altres gèneres literaris, com ara el romanç: és més probable trobar un romanç amb una protagonista noia en una revista shojo, però després existeix Ore Monogatari, o també Last Game. I, amb el manga d’acció, en trobem molts més casos: protagonistes noies a manga shonen com ara Inu-Yasha, The Promised Neverland

Romanç = shojo?

El principal element de confusió que hi ha a l’hora de classificar una demografia (shonen, shojo, seinen, josei, kodomo) és el romanç. Que el shonen és tot el que s’assembli a Bola de Drac i el shojo és tot el que sigui com Marmalade Boy és un frame transmès per les empreses del sector als aficionats a finals de la dècada dels 90, basant-se en el que havia arribat fins al moment. Així s’intentava fer digeribles unes categories que ens eren totalment alienes, i alhora atraure el públic femení a la lectura de còmic.

Això, però, era fals. Ja als 90 ens arribaven obres shonen amb un component molt important de romanç com ara Bateadores (Touch!), Video Girl Ai, Ranma 1/2, etc. És per aquesta classificació imposada que als primers anys 2000 alguns aficionats farien tota mena de malabars per justificar que I’’s o Love Hina —en contenir trames romàntiques— eren, efectivament, shojos. I no: s’havien publicat a la Shonen Jump i a la Shonen Magazine, respectivament, i qualsevol persona que els llegís podia entendre, per com es desenvolupen aquestes històries, que el seu públic principal eren els nois heterosexuals —tot sigui dit— amb ganes de veure carn femenina.

Per què les obres més populars solen ser de demografia shonen?

Res no impedeix que cap de les obres shonen o seinen siguin llegides per noies o per dones, tampoc passa al revés. Saber la demografia a la qual pertany una obra, de vegades, és totalment prescindible. En altres ocasions, aporta una informació que pot resultar valuosa especialment per al gènere femení: sigui perquè està buscant un tipus concret d’història, perquè no vol veure dones sexualitzades, o al revés, perquè vol veure homes sexualitzats. O bé també pot ser perquè vol estar segura que la seva perspectiva vital està inclosa, o perquè senzillament vol veure noies/dones com ella participar activament dels esdeveniments, és a dir, ser-ne protagonista i no depenent d’un altre personatge masculí.

Comercialment, el que s’acaba donant és que les noies i les dones consumeixen tot tipus d’obres, perquè en part moltes revistes shonen i seinen s’han acabat adonant que tenen un nínxol important de mercat entre elles. Existeixen múltiples enquestes sobre les sèries de moda i quines edats i sexes les consumeixen més, i en alguns casos, com ara Haikyu (shonen), són més seguides pel públic femení.

Sembla esquizofrènic, però les revistes per a nois de vegades atrauen més l’atenció de les noies, sigui perquè elles són més lectores o per altres motius. Tot plegat s’acaba reflectint en les vendes i, alhora, en les adaptacions animades, que és el producte promocional per excel·lència.

Per contra, tant al Japó com a casa nostra, els nois i els homes tendeixen a prioritzar allò que està dissenyat per a ells. El del manga no és un cas aïllat, sinó que històricament els productes culturals fets per homes i per a homes s’han considerat els més vàlids i universals, aptes per a tots, mentre que la música, literatura, teatre, i altres disciplines culturals fetes per i per a dones s’han menystingut.

El manga, però, hi afegeix un element rocambolesc: hi ha dones fent shonen i seinen, mentre que hi ha homes (no tants) fent shojo i josei. Per coincidència o no del destí, aquestes autores que fan manga per a un públic masculí són les que més se solen anomenar quan es parla de «la dona al manga»: Rumiko Takahashi (Ranma 1/2), Hiromu Arakawa (Fullmetal Alchemist), Paru Itagaki (Beastars), etc.

Alhora, autores i autors reben influències mútues i molts d’ells al llarg de la seva vida poden treballar per a diferents revistes que van adreçades a diferents targets. L’autor més prolífic del manga, Shotaro Ishinomori, va començar la seva carrera dibuixant per a revistes shojo, si bé la popularitat se la va endur gràcies a shonen com ara Kamen Rider o Cyborg 009.

Per acabar-ho d’enredar més encara, hi ha sèries que es comencen a publicar en una revista i de sobte passen a una altra, ja sigui per motius contractuals o perquè l’editor considera que s’escau més a una altra demografia. En aquest sentit, ser aficionat a una sola demografia i atacar la resta d’obres sembla, a primera vista, poc intel·ligent. Berserk (Kentaro Miura) no hauria existit sense La Rosa de Versalles (Riyoko Ikeda). Tampoc la majoria d’obres de terror, que al Japó se solen publicar en revistes de demografia femenina, ja que és un gènere que solen consumir més elles que no pas ells.

Last but not least: Boy’s Love, Yuri, Gei Komi, Hentai, Teen’s Love, Omegaverse

En qüestió de gèneres, hi ha alguns embolics amb les demografies que neguen aquesta separació tan clara entre els dos conceptes. Anteriorment, comentava que hi havia gèneres, com ara les magical girls, els spokon, els isekai, entre d’altres, que són presents en major o menor mesura a totes les demografies. N’hi ha d’altres, en canvi, que han tingut la seva pròpia història i que existeix el debat sobre la terminologia a emprar.

El cas més evident és el Boy’s Love, que molts aficionats coneixen pel terme equivocat Yaoi, que es va deixar de fer servir per considerar-se despectiu. El Boy’s Love (BL), que són històries que centren el seu argument en la relació entre nois/homes, va néixer de la demografia femenina, concretament del shojo.

A diferència del cas de les magical girls, que s’han continuat desenvolupant en el marc d’aquesta i altres demografies, el BL compta des dels anys 90 també amb les seves pròpies revistes. Això no exclou que es puguin publicar històries BL en revistes de demografia femenina, ja que a més el mateix gènere està dissenyat amb el target femení, no pas principalment el públic homosexual masculí.

Succeeix un tema similar amb el Yuri, que tracta relacions romàntiques entre noies/dones, i que també té les seves pròpies revistes, alhora que es publiquen obres a revistes de demografia femenina i a revistes de demografia masculina (és on més apareixen, de fet).

I si bé tant el BL com el Yuri poden contenir (en alguna ocasió) continguts sexuals explícits, hi ha altres gèneres que estan dedicats a aquesta mena de dibuix: el Teen’s Love (amb la perspectiva femenina) i el Hentai (amb la perspectiva masculina, que pot incloure a més algun aspecte violent o de falta de consentiment). Aquestes, a diferència del harem o de l’ecchi, tenen les seves pròpies publicacions, ja que no es consideren aptes per al públic general.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha dos gèneres més que tenen relació amb el BL però que històricament se n’han desmarcat. El més recent és l’Omegaverse, un gènere que també té publicacions pròpies i que s’especialitza en tot un sistema de relacions entre persones (i fins i tot animals) dividit en alfa, omega i beta. Si bé algunes de les sèries són BL, amb el temps aquest univers ha aconseguit traçar el seu propi camí; Megumi & Tsugumi en seria un exemple.

I menys relació hi té el Gei Komi, la terminologia més acceptada en l’actualitat per al que fins fa ben poc es coneixia com a Bara. Ara mateix no existeixen revistes en circulació d’aquest gènere/demografia, però sí que hi ha autors de referència que a través de la via digital mantenen el seu públic principal: els homes homosexuals. I és que a diferència del BL aquestes històries, de vegades amb contingut sexual explícit, estan pensades perquè agradin a aquest públic masculí que no troba espai al BL.

Sovint s’ha parlat del disseny de personatges com a tret característic (homes musculosos, de mitjana edat) d’aquest gènere, però l’únic que tenen en comú aquestes obres és que els seus autors són reconegudament homosexuals i dibuixen/guionitzen pensant en el públic gai. Jiraiya i Gengoroh Tagame són els dos autors de referència en aquest àmbit.

Eliminar les demografies a Occident?

La reacció més habitual a tanta informació i tanta categorització és: «Per què no les eliminem?». En realitat, si les editorials i distribuïdores occidentals volguessin, no caldria que anomenessin cap d’aquests termes, podrien optar per «manga per a adults», «manga juvenil», «manga històric» o «manga esportiu». Amb els anys, però, les mateixes empreses han demostrat a la pràctica que aquestes categories els són útils per vendre un producte.

Paraules com ara «seinen», «shojo», «BL» o «josei» ajuden el públic a identificar allò que ja sap que els agrada. És també per aquest motiu que quan alguna editorial vol publicar una obra però pensa que en el nostre context cultural encaixa més a un altre públic potencial, aquesta empresa pot arribar a modificar la demografia, encara que estigui enganyant el seu públic.

Això sol succeir especialment quan una obra té una dosi especialment alta de sexe i/o violència i al Japó l’han publicat en una revista shojo/shonen: l’empresa local en alguna ocasió opta per dir que és un josei/seinen per marcar que comercialment per a ells és per a públic adult. Alhora, també passa quan el gènere del o la protagonista no s’adiu al tòpic de la demografia, canviant un seinen de protagonista femenina a un josei, per exemple.

Però, i el públic, podria realment deixar de pensar amb l’esquema de demografies? Els números parlen: la major part d’anime i manga que ens arriba des del Japó és de demografia masculina. El shonen, especialment de les grans editorials —com ara Shueisha, Kodansha, Shogakukan, Kadokawa…—, regna absolutament al mercat del manga i l’anime a Occident. Això sumat a què aquesta mena d’obres són les que es consideren per a un públic «universal» i no la resta, implica que deixar de parlar de demografies pot suposar la pèrdua de diversitat de perspectives.

En el mercat del manga i l’anime en català, les xifres parlen per si soles. Dues sèries shojo (Sakura Caçadora de Cartes i Fushigi Yugi) publicades per Glénat-EDT (editorial ja desapareguda), i res més. Aquest Manga Barcelona s’espera que surti publicat Orange, el primer manga shojo en català des de fa més d’una dècada. En anime, la situació és igualment dramàtica: des de l’any 2010 no s’ha doblat a la nostra llengua cap sèrie (sí un parell de pel·lícules per al cinema) de demografia femenina. Amb l’estrena del nou SX3, la promesa és que n’arribin al 2023.