Aquestes darreres setmanes han estat marcades pels desafortunats incidents als Estats Units, on ciutadans americans han estat víctimes mortals del racisme arrelat a una part important de la mateixa societat americana, en especial dins dels seus cossos de seguretat. La mort de George Floyd ha estat el detonant d’un seguit de manifestacions i aldarulls que arriben per a qüestionar una societat ianqui acomodada en els seus privilegis racials. Ha de deixar de ser gratuït agredir o assassinar a l’altre per la senzilla raó de tenir un color de pell diferent.
Parlem dels EUA, però podríem parlar també dels temporers a Lleida, els quals passen nits al ras sense tenir un lloc on aixoplugar-se, o els manters de Barcelona que fa temps que lluiten per unes condicions dignes i per guanyar-se la vida sense haver d’estar fugint de la policia. Feta aquesta introducció, amb aquest article volem parlar del racisme dins del nostre àmbit; la indústria dels videojocs.
La indústria dels videojocs no està exempta de racisme i és evident que una part important rau dins de les mateixes comunitats de jugadors. Llegia a una revista americana que la violència entre jugadors és un fet que preocupa a les companyies, ja que aquests comportaments tòxics en activitats competitives fa temps que es coneixen i semblen difícils de controlar. No és tan fàcil de protegir els jugadors del comportament dels altres a les xarxes de les grans plataformes.
Un cas de molts altres: Sam Haberern
Aquest és el cas de Sam Haberern, un noi de vint anys aficionat al Call of Duty i resident a Connecticut. Després d’una bona ratxa amb puntuacions altes, un altre grup de jugadors el contacta perquè formi part de l’equip. Lògicament, es mostra content (com qualsevol de nosaltres) que algú mostrés interès en ell i decidís de proposar-li de formar part d’un equip. Tot es torça després d’una videotrucada; s’adona que el grup on ha entrat està plagat de comentaris violents i amenaces.
Inicialment, no hi va donar importància, ja que aquest tipus de comportaments entre jugadors ha calat fort dins de la cultura que la comunitat ha anat teixint dins del mateix joc: “ells hi abocaven merda, jo també hi abocava”, diu en ser entrevistat. Però es comença a amoïnar quan la conversa va més enllà de la descàrrega de mala llet habitual i és preguntat pels jugadors si “alguna vegada ha assassinat algú i si ha estat en algun judici”. Finalment, li arriba un missatge a través de Xbox Live, donant la seva adreça de casa, i dient-li que “eren de Maryland i que anaven a assassinar-lo”.
Espantat i insegur a la seva pròpia llar, decideix contactar amb Microsoft per a explicar la situació. No hi troba la resposta que buscava, així que decideix escriure a Reddit un post que es va fer viral i que deixa palès que és complicat per a les companyies de videojocs controlar aquest tipus de comportament malgrat els avenços tecnològics que fan possible la detecció de comentaris susceptibles de ser eliminats i expulsar-ne els autors.
Entre la recreació i la reflexió
Tanmateix, els mateixos videojocs no estan exempts de la violència, sovint en format simbòlic i que per descomptat no jutjarem, ja que dins de l’àmbit d’allò simbòlic el marge és força ampli. Grans títols com Pokémon, GTA, Tomb Raider, Sims i tants altres han estat en algun moment o altre assenyalats per tenir algun tipus de relliscada que feia pensar que el joc anava una mica més enllà i vorejava el racisme, el sexisme, la xenofòbia, el maltractament animal, etc. Sense dubtes, una feina difícil per als creatius de la indústria la de ser responsables amb les diferents sensibilitats, ser conscients del llenguatge que fan servir i poder jugar amb la violència sense arribar a ferir ningú o promocionar idees que no van enlloc.
Cert és que podríem parlar de videojocs que fan grans reflexions com Life is Strange, Detroit: Become Human, Inside, NieR Automata i molts altres que posen controvèrsies damunt la taula de forma magistral, generant debat i fent palès que el videojoc també és un mitjà que té molt a dir en l’àmbit d’allò que és social des d’una forma que li és pròpia i que no té cap altre mitjà d’expressió.
“Jugar amb la violència no és negatiu per si mateix, però és preocupant en propostes que no pretenen fer-ne una reflexió, sinó pura recreació”
Deixant al marge propostes lamentables com Ethnic Cleansing, un videojoc desenvolupat per aficionats a la informàtica sota l’organització supremacista blanca National Alliance, la indústria del videojoc és prou àmplia i forta per poder encabir un ple de continguts que poden satisfer totes les pulsions, desitjos, aficions… Jugar amb la violència no és negatiu per si mateix, però sí que ho és quan el joc ens proposa exercir violència sobre algú per la senzilla raó de ser d’una altra manera. Encara és més preocupant en propostes que no pretenen fer una reflexió, sinó que és pura recreació al voltant d’aquesta premissa.
El videojoc també és un producte cultural que ens pot fer créixer com a persones i com a societat. És a les nostres mans garantir que les estones de joc siguin enriquidores i divertides tant per a nosaltres com per a la comunitat que ens envolta. Cal que prenguem consciència de a què juguem quan juguem, ja que quan passem per caixa també donem suport a un equip de desenvolupadors amb un ideari al darrere.
L’equip de 3Dnassos diem NO a qualsevol mena de racisme i us animem a compartir l’article a les xarxes, comentar amb nosaltres i fer reflexionar les persones que ens envolten amb la finalitat de posar un petit gra de sorra en una indústria que ens porta tantes alegries, que tantes bones estones ens ha fet passar i que de segur tots volem que ho segueixi fent. Som-hi!
