En el Direct del passat dimarts 9 de juny, Nintendo va confirmar la filtració de NateTheHate en què, uns mesos abans, assegurava que enguany es llançaria un remake de l’aclamat joc de N64 ‘The Legend of Zelda: Ocarina of Time’; mostrant un teaser de menys de 2 minuts. 

Tot i ensenyar molt poques imatges del joc (per no dir cap ni una), des de llavors han començat a brollar rius de tinta intentant esbrinar detalls del projecte. Però més enllà de com serà aquest remake, crec que la confirmació ens comunica coses més grosses sobre el futur de la saga.

Amb la poca antelació amb la qual s’ha anunciat el joc, dubto que tingui la pretensió de ser un projecte de gran abast. Òbviament per la companya nipona és un actiu importantíssim i serà el cap de cartell per la campanya de Nadal, però hi ha diversos punts que em fan pensar que la gran N no veu aquest llançament com un projecte principal. Més aviat, considero, que el veu com un banc de proves pel desenvolupament del següent Zelda de gran format.

En l’abans esmentada filtració per part de NateTheHate, es comentava també l’existència d’un nou joc de ‘Star Fox’, el qual vam poder veure poc després, en forma de reboot de ‘Star Fox 64’ i que lluïa un estil gràfic proper al realisme. Podríem parlar de la semblança d’aquests dos llançaments amb l’estratègia de sortida de la portàtil 3DS, que també va sortir al mercat amb un remake d’’Ocarina of Time i de ‘Star Fox 64’. Però l’ús d’estils gràfics realistes m’indica que, per Nintendo, aquests dos jocs no són només fons d’armari pel catàleg.

La famosa «Era of the Wild»

Durant els últims 10 anys, els aficionats de la saga hem pogut gaudir d’un divers ventall de jocs. Els títols principals han sigut ‘Breath of the Wild’ (2017) i ‘Tears of the Kingdom’ (2023), però entremig també hem tingut jocs amb vista zenital com ‘Echoes of Wisdom’ (2024) i el remake de ‘Link’s Awakening’ (2019). Alhora, hem gaudit de dues noves entrades a la saga de spin offs ‘Hyrule Warriors’, amb ‘Age of Calamity’ (2020) i ‘Age of Imprisonment’ (2025), que utilitzaven el mateix estil artístic que ‘Breath of the Wild’ i ‘Tears of the Kingdom’. 

Dels sis jocs nous llençats en aquest període, quatre compartien estil artístic, fet que crec que porta Nintendo a buscar noves maneres de representar les històries de Link i Zelda. Per altra banda, amb l’arribada de Switch 2, Nintendo ha volgut ficar el dit gros a la piscina dels jocs d’alta potència gràfica, i està apostant per jocs third party de gran format, que estem més acostumats a veure a PlayStation i Xbox, com poden ser ‘Elden Ring’, ‘Cyberpunk 2077’ o, amb llançament simultani, ‘Resident Evil: Requiem’.

Per primer cop en molt temps, Nintendo vol tornar a estar al capdavant de la potència gràfica, i per això no només ha d’acollir jocs de tercers, sinó també ser capaç d’aportar títols propis. Per aquest motiu, veig els remakes de ‘Star Fox 64’ i ‘Ocarina of Time’ com bancs de proves. Són jocs que ja estan dissenyats, on pots invertir els esforços de desenvolupament a altres bandes, com per exemple en crear pipelines de desenvolupament per títols que pretenguin oferir gràfics realistes, creació de cinemàtiques elaborades, o optimització del títol per la consola. 

En resum, abans de jugar-se-la en fer tot això en un títol nou i arriscar diners i temps de desenvolupament, Nintendo veu aquests títols com un test per veure si és capaç de fer-ho. Si entenem aquest fet, podem intentar esbrinar bastantes coses sobre el futur de la saga ‘The Legend of Zelda’ i podem fer cabòries al voltant del següent títol principal.

Què aportava l’original en el seu moment?

Recentment, he tornat a jugar a l»Ocarina of Time’ original, per analitzar-lo de nou, fora de la nostàlgia i el discurs des de la memòria. I hi ha diversos temes que crec que coincideixen bastant amb el que podria estar buscant Nintendo. 

Un valor que molt pocs cops se li atribueix al joc de N64 és el de tenir un apartat cinemàtic molt cuidat. Totes les cinemàtiques tenen direcció de fotografia, la càmera fluctua entre càmera mòbil i càmera fixa depenent de l’escenari en el qual estiguem i trobem moments en què el llenguatge visual s’apropa més al del cinema que el dels videojocs.

Per altra banda, Nintendo ve de treure els seus dos primers títols amb doblatge de veu dins de la saga, ‘Breath of the Wild’ i ‘Tears of the Kingdom’, en què les cinemàtiques tornaven a tenir un paper important. Ara bé, moltes anàlisis i crítiques argumentaven que la presència de cinemàtiques era escassa i que s’esperava un pes més gran d’aquestes per explicar l’argument del joc. Si aquestes crítiques tenen raó o no, crec que és un debat a part, però la realitat en la qual ens trobem és que una gran part del públic demanava avançar en aquest apartat.

Retorn a les masmorres?

L’altre punt divisiu va ser el canvi de paradigma amb les masmorres, tan característiques de la saga. Amb la tornada als orígens del món obert que va suposar ‘Breath of the Wild’ i ‘Tears of the Kingdom’, el progrés i linearitat de les masmorres va perdre força i vam veure com es reduïen a un simple seguit de puzles senzills que no ocupaven massa temps en la progressió del joc. A ‘Tears of the Kingdom’ es va intentar fer conviure l’absoluta llibertat de moviment de la “nova” fórmula, amb masmorres més elaborades, però el resultat va continuar sent molt distant per gran part del públic, que continuaven volent puzles més clàssics amb solucions úniques i enginyoses.

En aquest sentit, Eiji Aonuma (productor principal de la saga) va donar a entendre que la fórmula de món obert encara seria la base fonamental dels nous títols de la saga (com també vam veure en el cas d’’Echoes of Wisdom’). Ara bé, això no és incompatible amb intentar donar més pes a les masmorres dins del joc. I aquí torna a entrar en escena ‘Ocarina of Time’. Pels estàndards actuals, el joc de 64 és bastant lineal amb un hub central que fa de nexe entre els diferents territoris, però en el seu moment es considerava un món obert on des de ben d’hora se’ns obria un espai enorme per on moure’ns, i en què el traversal era gairebé tan important com els puzles.

‘Ocarina of Time’ era un joc avançat al seu moment històric on es feien bé coses que fins i tot jocs d’avui en dia no aconsegueixen, com per exemple la gamificació i justificació dins l’univers diegètic del fast travel. El qual per poder accedir-hi havies d’utilitzar l’instrument musical que dona nom al joc. Però tot i aquests mèrits, també és un joc víctima del moment en el qual es va desenvolupar, i va partir diferents retallades de contingut.

La carta als reis

Ja entrant en terreny especulatiu i, gairebé, de les meves esperances, aquest remake podria ser un bon moment per recuperar aquell contingut i aquelles idees que no es van poder utilitzar en el joc original, com per exemple el famós temple de la llum. També seria un bon moment per introduir elements de lore de jocs posteriors que poguessin encaixar-hi, com alguna menció a la màscara de Majora dins la botiga de màscares de la ciutadella d’Hyrule, o alguna referència a Fi (‘Skyward Sword’) quan es parli de l’Espasa Mestra.

Addicionalment, i en aquest punt no sé què opinar, potser serà el primer cop que sentim en Link parlar. Qui sap, potser també serveix de porta a un posterior remake de ‘Majora’s Mask’, per completar la duologia de l’heroi del temps.

Vist el context en què es troba la saga, dubto que aquest remake reimagini o reinventi massa coses, però tinc clar que molt del que faci de nou, serà present en el següent títol principal de la saga, i és el que més emocionat em té.