El valor de la bellesa exterior és un dels pilars socials amb els quals els humans i altres éssers vius hem conviscut d’ençà que el món és món. Això passa a tot arreu i, com sempre, l’univers cultural no s’absté de les normes i gustos que defineixen la nostra naturalesa. El videojoc, per la seva part, i com bé ja sabreu, porta suportant aquest tipus de pretensions visuals des que els píxels es mogueren per primer cop. És per això que ens volem qüestionar si l’apartat tècnic és tant important i reflexionar sobre quin és el futur de la potència dins del sector i els maquinaris que tant ens fan gaudir.

El meu joc es veu millor que el teu!

Segur que heu escoltat aquesta cantarella un fotimer de vegades. La lluita per la supremacia gràfica és un recurrent comunitari que ha estat lligat al món del videojoc des dels ordinadors dels anys 80, com ara l’Amiga o l’Spectrum. Des d’aleshores, tothom ha estat interessat/a en algun moment de la seva vida, en tenir la millor màquina, la més potent, una amb la qual es pugui fanfarronejar de bellesa visual.

8 bits, 16 bits, 32, 64, 128, HD… Totes i cadascuna de les generacions han rivalitzat en aquest aspecte i el cert és que ha molat un ou. Sens dubte, la potència ajuda que la indústria millori i permeti crear obres cada vegada més atractives. La història, però, ha demostrat que comptar amb el millor múscul gràfic no sempre és imprescindible per triomfar en vendes de consoles o videojocs.

potència

De culs, n’hi ha per a tots els gustos

Està clar que a tothom ens agrada que un videojoc es vegi bé, que compti amb una graella de colors atractiva i que, sigui el que sigui que passi en pantalla, ens entri, en part, pels ulls. Per altra banda, no es pot discutir que un títol compta amb molts altres ingredients a banda de l’apartat tècnic que acostumen a ser més importants.

Podem confirmar, aleshores, que només un apartat visual realista o molt potent no serà suficient per fer del joc un bon producte. El que sí podem afirmar és que, gràcies a l’evolució gràfica, s’han pogut crear algunes tècniques artístiques extraordinàries que seran atemporalment reconegudes per la seva bellesa, com Gris, Okami, Owlboy o The Legend of Zelda: The Wind Waker.

{"arrow":"true","pagination":"true","speed":"300","autoplay":"true","autoplay_speed":"3000","loop":"true","mode_bx":"horizontal","slide_to_show_bx":"1","max_slide_to_show_bx":"1","slide_to_scroll_bx":"1","slide_margin_bx":"0","slide_width_bx":"0","start_slide_bx":"0","ticker_bx":"false","ticker_hover_bx":"true","height_start_bx":"false","random_start_bx":"false","caption":"false"}

De fet, moltes vegades hem presenciat com les màquines menys potents són les que han venut molt, molt més que la competència que comptava amb una màquina a l’alçada de les últimes capacitats tecnològiques. Casos com el de la Game Boy, PS1, PS2, Nintendo DS o Wii són els més representatius.

Un futur que sempre sorprèn

Nosaltres estem passant aquests últims dies preguntant-nos ja com serà aquesta nova generació, quins jocs tindrem i si realment podrem apreciar amb claredat els canvis que prometen deixar-nos amb la boca oberta i la baba regalimant-nos per la barbeta.

Evidentment, les màquines estaran preparades per tot; sens dubte el múscul tècnic serà el punt clau de les pròximes consoles que, alhora, permetran crear obres que no busquen ser realistes: exemples com els de Ori And The Blind Forest o Zelda: Breath Of The Wild en són la prova.

potència

A més a més, estem segurs que la realitat virtual i augmentada seran, en certa manera, un pilar fonamental de les noves experiències videojugables. Què en penseu vosaltres? Us atrau més la potència d’un apartat gràfic proper a la realitat o d’un apartat artístic que traspuï personalitat?