El 31 de gener de l’any 1997 va sortir a la venda un joc que va capgirar el món sencer i especialment tot el sector dels videojocs RPG. Es tractava d’un videojoc que incorporava un nou modelat tridimensional en els personatges i que el convertia en un dels més punters gràficament de l’època. Qui es podia imaginar en aquell 1997 que el joc calaria tant fins al punt de seguir-ne parlant 23 anys després. El temps, amo i senyor de la raó, ha catapultat al títol a joc de culte i al clàssic que encara avui dia molta gent segueix admirant com un dels millors videojocs mai creats.
Fins i tot, molts encara recordem innumerables tardes jugant-hi absorts per la seva magnètica història, les cinemàtiques memorables que se’ns van quedar gravades a la retina i aquella majestuosa banda sonora que ens transportava en moments i situacions que han esdevingut inesborrables. És innegable que va influenciar el gènere dels RPG i el món dels videojocs en general. La reimaginació d’un clàssic com aquest era una proesa titànica que semblava durant llarg temps un somni sols dels fans més acèrrims al títol. Per aquest motiu, quan el 2015 es va anunciar el Remake, molts vam embogir de nostàlgia pensant a reviure la història que ens va captivar de petits amb la tecnologia actual.
Cinc anys més tard i després d’aguantar el hype amb cada nou tràiler que han anat anunciant, Final Fantasy VII Remake ha arribat a les nostres mans. Molts d’aquells nens que el vam gaudir en el seu moment, ja hem pogut tornar a voltar i deixar-nos perdre per la reimaginada ciutat de Midgar. Una ciutat ciberpunk molt més gran i que segueix tenyida d’una obscuritat immensa, fruit de la corporació Shinra i el seu negoci amb l’energia vital del planeta. La nova Midgar, mal anomenada “pizza” per alguns, conserva l’essència de l’original i n’explota les virtuts. Midgar està viva i t’atrau cap endins, et xucla cap al seu univers com ho fa amb l’energia Mako.
Però si la ciutat està viva, no és tan sols per l’atmosfera o la banda sonora, si no per la gent que hi viu, entre ells els nostres protagonistes. Protagonistes que tot i les seves allargades ombres busquen l’esperança allà on sembla que no pugui existir. Una clara representació d’aquest fet és l’existència de l’Aeris i de les flors que pot cultivar en una ciutat on les plantes es podreixen. Els nostres protagonistes han deixat enrere els polígons i la gesticulació bàsica per passar a parlar, fer tota mena de gesticulacions i mirades. Han passat a ser, en definitiva, més realistes i adults.
El desenvolupament de cada una de les seves històries és més natural i a mesura que vas avançant t’adones de la seva evolució constant en la manera com es relacionen entre ells, deixant enrere moltes de les actituds inicials. En contraposició i sense entrar massa en matèria, Sefirot, l’antagonista principal, segueix desprenent un magnetisme sorprenent i, fins i tot, més ombrívol que en el títol original. Recordat com un dels millors enemics dels videojocs, la seva sola presència segueix eclipsant per allà on passa.
“Els nostres protagonistes han deixat enrere els polígons i la gesticulació bàsica per passar a parlar, fer tota mena de gesticulacions i mirades. Han passat a ser, en definitiva, més realistes i adults“
El nou sistema de combat, tot i trencar amb els vells torns, se sent totalment nou i avantguardista. Un combat en temps real que es fusiona per moments amb el combat per torns. A mesura que t’hi vas familiaritzant vas entenent les seves mecàniques i com es pot optimitzar millor els recursos com la màgia, les habilitats, els atacs físics i la barra BTC (els torns actuals). Fins al punt de veure’l com un engranatge ideal per fer possible el pont entre els torns clàssics i el combat en temps real.
En definitiva, un sistema molt tàctic, fluid i vertiginós, on més d’una vegada haurem de parar el temps per decidir bé quina és la millor decisió en el següent moviment, sabent que aquest podria ser l’últim si la pifiem. La millora progressiva dels personatges està molt ben resolta a través de la pujada de nivells, les habilitats que s’aconsegueixen amb les armes com en el FFIX, la utilització clàssica de les matèries i la millora dels atributs de l’arma a través d’una mecànica que ens recorda el Crystarium del FFXIII.
En l’àmbit gràfic no es queda pas enrere, ja que és un dels jocs més punters del moment, fent-nos sentir sovint un déjà-vu amb la millora gràfica de l’època. Moltes escenes i cinemàtiques us deixaran amb la boca ben oberta, sigui per la sorpresa o per l’embadaliment de com han recreat escenes que recordàvem impressionants i que en aquesta entrega se superen. Final Fantasy VII Remake és una delícia audiovisual en gran part del joc.
La mítica banda sonora segueix brillant amb llum pròpia. Escoltar les melodies que tant ens van marcar en el seu moment, ara de forma orquestrada, és tota una joia per a les nostres orelles. Des de l’inici del títol, amb la pantalla del començament, ja ens aflora un profund sentiment de nostàlgia que es transporta immediatament a tot l’univers creat el 1997 i el que vam viure jugant al joc original.
Square Enix és perfectament conscient de la nostàlgia que ens produeix reviure la història de Midgar, d’en Cloud i companyia. Per aquest motiu, han dedicat el temps i l’amor que tenien guardat des de fa temps en un calaix per llançar un títol excel·lent i, el que sens dubte és, un dels millors videojocs de la franquícia dels últims anys. Ja estem ansiosos per veure què faran amb les següents parts que trauran per completar-ne la història. Si segueixen la línia, escolten la comunitat i milloren els petits errors, podem esperar una trilogia o tetralogia que recordarem durant molts anys amb gran nostàlgia.
A vegades, un bon videojoc no tan sols té una bona història, uns personatges únics o una grandíssima banda sonora; en alguna ocasió especial també té el component màgic de la nostàlgia. I en aquest cas, Final Fantasy VII Remake és nostàlgia a flor de pell.
