Juny és un mes especial: s’acaben les classes, comença l’estiu, arriben els mosquits i s’obre la veda per a menjar gelats. I és també quan comença la temporada de fires de videojocs, amb l’E3 donant el tret de sortida als anuncis, novetats i vendes de fum diverses. Enguany, però, l’E3 ha tingut un regust estrany: Sony no hi ha assistit ni ha fet conferència. Microsoft, per la seva banda, sí que ha fet una presentació de les seves novetats, però sense un estand a la zona comuna, sinó a un local propi. Nintendo ha optat pel format que tan bé li ha anat durant els últims anys: Nintendo Direct especial i Treehouse al seu estand per ensenyar gameplay dels jocs anunciats.

Aquest any haureu notat absències notables. Sembla que cada cop més les grans empreses s’estan allunyant de l’E3, com si ja no els sigués tan necessari. I potser tenen raó. L’E3 va néixer com una convenció professional, on només podien entrar professionals i periodistes especialitzats del sector. Només “els escollits” podien anar-hi, provar les novetats i trobar-se amb les personalitats, per tant, aquestes novetats ens arribaven a través d’un filtre.

I va ser així fins el 2017, quan l’organització va decidir obrir l’esdeveniment a tothom que pogués pagar el preu de l’entrada (uns 250$) amb uns dies exclusius per a business (i una entrada més cara només per a professionals), tal i com passa a la majoria d’esdeveniments de videojocs. Econòmicament no tenia sentit muntar un esdeveniment tancat tan gran, amb aquest desplegament de mitjans, en un món on tothom podia veure-ho en línia i en directe; era millor aprofitar i fer partícip a qui estigués interessat.

El mateix occorre amb les conferències: tradicionalment, a l’E3 es feien balls de xifres on les companyies intentaven ensenyar múscul amb el número de consoles i jocs venuts, presentant avenços i prototips tecnològics que moltes vegades no arribaven enlloc i, per suposat, novetats a nivell de llançaments. Poc a poc, tot es va anar fent més i més espectacular: convidats famosos, cantants, ballarins, mostres en viu dels jocs jugats pel seu creador (que sovint fallaven), rebombori i llumenetes arreu.

I aleshores, Nintendo canvia el paradigma: després de diverses conferències bastant vergonyoses (mai oblidaré els alts càrrecs de Nintendo jugant a l’horrible Wii Music durant una estona innecessàriament llarga) opta per posar un vídeo. Simplement un vídeo, amb les seves novetats, clar i concís, amb un bon ritme, sense risc d’error: aquí no es pot quedar penjat el joc, o que es noti que s’està jugant en playback. Després complementaran aquest vídeo amb versions de prova i streamings del jocs a peu de fira.

Aquest format es converteix en tot un èxit i, sobretot, és més econòmic i arriba millor al públic. Magistral. Nintendo és la primera en entendre que amb la seva posició com a companyia potent en ple segle XXI, no necessita passar pel filtre dels periodistes: pot mostrar el que vulgui directament als seus seguidors utilitzant les xarxes socials. Justament estic escrivint això poc després que Nintendo hagi mostrat novetats sobre Pokémon Sword/Shield a nivell mundial, quan abans havíem d’esperar a reportatges especials de la revista Coro-Coro i resar perquè un bo samarità ho traduís del japonès.

Aquest format va ser aviat adoptat per Microsoft amb els Inside i recentment per Sony amb els State of Play. Les grans companyies ja no necessiten una cita concreta per arribar al públic: ho poden fer quan i com vulguin a través d’Internet. Aleshores, té sentit un esdeveniment com l’E3? Per a les 3 grans companyies, potser no. Fins i tot, algunes com Square-Enix, Electronic Arts o Bethesda podrien també prescindir i fer els seus propis esdeveniments en línia; tenen capacitat (i diners) per fer-ho. Però hi ha estudis i desenvolupadors a qui aquests esdeveniments els són més útils: els més petits.

Aquest any hi ha hagut un gran nombre d’estands menors, probablement ocupats per companyies o estudis indie. Aquests grups no tenen els mitjans de les grans companyies, no poden arribar a tanta gent. Així que un esdeveniment pel que passen, literalment, milers de persones és una gran oportunitat per donar a conèixer el seu joc, i també per a obtenir valuós feedback i opinions de possibles jugadors.

A la vida del desenvolupador indie tenim aquesta mena de peregrinació de fira en fira, amb un inici de sovint marcat per l’E3. Qui s’ho pot permetre anirà a la PAX (Estats Units i Austràlia), Gamescom (Alemanya) o Tokyo Game Show (Japó) en busca d’aquest feedback i d’un contracte de publishing. Aquesta democratització dels esdeveniments, el fet que tothom hi pugui anar, ha donat un nou sentit a les fires. Potser la majoria de visitants hi va principalment a veure les novetats de les grans marques, però de passada també visiten els indies i els ajuden bastant, fins i tot sense que en siguin conscients.

Espero que, si arriba el moment en què la triforça del sector considera desmarcar-se totalment de fires com l’E3, la gent encara hi continuï assistint per veure les novetats dels petits estudis. Així és com les fires es converteixen en autèntiques festes dels videojocs. Jo mateix he viatjat aquest setembre a Tòquio per mostrar el nostre nou projecte, Sword of the Necromancer. Ha sigut una passada!