Ho confesso: tinc una història d’amor i odi amb Fromsoftware. L’estudi japonès, encapçalat per Hidetaka Miyazaki i famós per la saga Dark Souls, ha sabut seduir-me només quan s’allunyava de les propostes Souls per fer un gir a la disciplina feixuga i tossuda. Imagino que sabeu per on vaig; Bloodborne va ser la meva porta d’entrada a quelcom que en bevia nítidament, mentre que Sekiro ha estat la porta per no sortir-ne. Que ningú s’espanti! No és que la saga Souls no m’agradi, ans al contrari, però cap dels seus títols ha sabut mantenir-me enganxat fins al final… En algun moment em perdien. És fotut dir-ho, ja que segons la crítica Bloodborne i Sekiro són dues de les seves propostes més mainstream. Un mainstream que jo posaria entre cometes, ja que de la mateixa manera que els Souls, també els hi agrada jugar amb dir-nos constantment que no, que no podem, que no avançarem i que hem de tornar-hi una, una altra i una altra vegada.

Així doncs, avui parlarem de Sekiro, un títol amb el qual alguns vam començar a somiar quan l’any 1998 sortia Tenchu Stealth Assassins a la primera Playstation. Sekiro ha superat amb escreix tot allò que vam pensar que un videojoc podria oferir-nos en aquell moment. La llavor del que matusserament podíem fer al primer Tenchu és molt present a Sekiro, polit com una catana. Recorrerem un Japó feudal en guerra, ens esmunyirem per parets i boscos de bambú, el sigil serà una arma que jugarà a favor nostre mentre llisquem per tatamis i guaitarem castells gegants d’ombres sinistres des de dalt de muralles enteulades. El setting és espectacular, però on el joc gaudeix d’una lluentor pròpia és als combats d’espases tot comandant un shinobi errant. Qui no ha somiat mai poder brandar una catana? Fromsoftware ens ho ha sabut transcriure perquè sigui interpretat des del comandament d’una consola.

Sekiro

Seguint amb els combats, us en vull parlar d’un en concret: La Dama Papallona. Penso que és en aquest combat on se’ns posa damunt la taula per primer cop que aquest no és un joc mata-mata qualsevol que podrem anar fullejant mentre estem pendents d’una altra cosa. Cal posar-hi tota la nostra atenció, d’altra manera no aconseguirem vèncer-la. La por hi juga un paper important; haver-nos d’acostar a un enemic què ens esbudellarà amb les seves dagues al primer descuit és un factor rellevant que cal superar. No passa res per morir una i una altra vegada. La Dama és un oponent que de primeres sembla totalment desequilibrat; una mala estocada i estarem mamant de la carabassa com si no hi haguera un demà. Aviat ens acostumarem a morir, així com arribarem un pèl més lluny a cada renaixença. Però no la superarem fins que aprenguem a sentir el so dringar de la nostra catana amb les seves dagues.

És a la seva música i al seu ritme on aprendrem quan hem d’atacar o quan hem d’aturar les seves dagues i és en la descoberta d’aquesta melodia que s’esvaeix la por i ens trobarem completament absorts en la batalla, picant pedra fins que caigui esgotada i li puguem fer la primera gran estocada. Aquest és un dels moments en què el temps s’atura, aferrats als nostres comandaments. Sí, després comença la segona fase i convoca uns esperits que ens les faran passar putes, però si insistim a obligar-la a dansar, veurem que realment no era tan difícil com semblava i que el que calia era reaprendre a jugar de forma completament atenta i conscient. Un consell? No useu la baina que se’ns dóna abans d’entrar al seu escenari, guardeu-la fins que li hàgiu pres la mida.

“És a la seva música i al seu ritme on aprendrem quan hem d’atacar o quan hem d’aturar les seves dagues i és en la descoberta d’aquesta melodia que s’esvaeix la por i ens trobarem completament absorts en la batalla”

Fins que Ghost of Tsushima no digui el contrari, Sekiro és el zenit dels videojocs de catanes en un Japó imaginat que a molts ens ha fet captius a cop de videojoc, cinema, manga i anime. No està exempt d’alguna errada millorable; el joc empitjora un xic a les seves acaballes, el sigil pot jugar-nos més d’una mala passada, algunes mecàniques pròpies dels jocs de plataformes podrien estar una mica més polides… Però res que ens espatlli una experiència que va més enllà del que els videojocs del seu gènere havien proposat fins ara, permetent combats en escenaris dignes d’un film d’Akira Kurosawa. Un joc que ens tocarà com a jugadors perquè sap posar-nos contra la paret mentre ens xiuxiueja a cau d’orella: aprèn a ballar… aprèn a ballar amb el so de l’acer de la dansa de Sekiro.

Sekiro