Com a consumidors, ens acostumem a fixar en marques, destacant el que ens crida l’atenció o ens aporta un benefici, ja sigui estètic, personal o social. Les seves polítiques, els productes i serveis que ens ofereixen són els factors que construeixen la visió general que tenim de tota una empresa. Dins d’aquesta norma, cal afegir la percepció que creem a partir de records de la nostra infantesa o sota la influència de familiars i amics. Tot això i molt més ens dóna peu a vestir, parlar o actuar d’una manera determinada; un punt de vista que em deixa una sensació força freda.

Malgrat tot, hi ha vegades que també ens agrada un producte, empresa o marca per la gent que hi ha al darrere, un plantejament que considero molt més càlid i humà. Un dels exemples actuals més clars els trobem a YouTube; per què veiem segons quins gameplays, vídeos o reaccions tot i haver-ne molts del mateix videojoc o temàtica? Doncs perquè ens atrau qui escoltem o veiem, donant-li fins i tot més importància que al mateix contingut que consumim.

En aquest sentit, la primera empresa que em ve al cap és Apple. Què va fer de l’iPhone una marca reconeguda amb tant prestigi i una comunitat tan arrelada? Va ser per la qualitat del telèfon? La innovació? O potser qui va realitzar la presentació en viu, la imatge d’una persona carismàtica, diferent i agradable? Va ser per Steve Jobs? Hagués funcionat tan bé si hagués sigut en Rajoy? Segurament no.

Quan parlem de videojocs, sovint pensem en èpoques o moments que ens han marcat. Molta gent parla de “clàssics”: que si els ‘90, que si SEGA i Nintendo, etc. A mesura que passen els anys, acostumem a adoptar una actitud de vell rondinaire basada en la típica premissa de “temps passats foren millors”, quan realment gairebé tot depèn de les persones que hi ha al capdavant en cada moment. Si ens fixem en Nintendo, és cert que va ser a finals dels ‘80 i ‘90 quan gaudeix de la seva primera època daurada i aconsegueix fer front a un munt d’obstacles que hi havia dins la indústria del videojoc.

Però què me’n dieu de la primera dècada dels 2000? Hiroshi Yamauchi abandona la companyia, Gunpei Yokoi no passa pel seu millor moment i, per acabar-ho d’adobar, fracassen estrepitosament alguns dels seus productes estrella com la Virtual Boy o la infravalorada i reconeguda a posteriori GameCube. És aleshores quan entra en acció la nova triforça de la gran N: Satoru Iwata, Shigeru Miyamoto i Reggie Fils-Aimé. L’empresa genera una quantitat extraordinària de calers i les seves consoles, videojocs, sagues reben tot tipus de lloances, gaudint d’un boca a boca molt positiu entre la comunitat.

Reggie Fils-Aimé

Personalitat és la millor paraula per definir aquesta segona etapa daurada. Consoles com la DS, 3DS, Wii, Wii U (tot i fracassar en vendes) o Switch l’avalen amb escreix. Dues de les cares que sempre veiem eren les de l’Iwata i en Reggie. Les seves personalitats van ser les que van atreure l’atenció de la gent i van aconseguir apropar els productes de l’empresa al públic general. Els Nintendo Direct en són el resultat més representatiu. Un format en què es comparteixen les principals novetats dels seus productes i serveis: vídeos relativament curts, dinàmics, de caire familiar i agradables i emocionants alhora.

La majoria coneixereu més l’Iwata, ja que era la persona que més hi apareixia, però què feia en Reggie? Jugava un paper important dins de Nintendo? La seva trajectòria el situa com una de les figures més importants, no només de la companyia, sinó també de tota la indústria dels videojocs.

En Reggie neix a Nova York l’any 1961, dins del cau d’una família d’origen haitiana que ha d’immigrar a amèrica a causa dels conflictes polítics. Es gradua a Brentwood High School amb 18 anys i l’accepten a l’Universitat de Conrell. Abans d’entrar a Nintendo, ocupa altres alts càrrecs com el de director sènior de màrqueting nacional de Pizza Hut, el cap de màrqueting de la marca de cervesa Guinness o vicepresident de la cadena de menjar xinès Panda Management.

Reggie Fils-Aimé

Amb una més que una acceptable experiència a les seves esquenes, el 2003 entra a Nintendo of America, també com a vicepresident de vendes i màrqueting. El 2006 ascendeix a president, rellevant a Tatsumi Kimishima (qui serà president general de la companyia després de la mort d’Iwata). Aquest és un moment decisiu que marcarà molts dels pròxims èxits d Nintendo. Va participar activament en la idea i desenvolupament de la Wii i va presentar-la juntament amb el Wii balance board, culminant amb la memorable frase que fins i tot es va convertir en mem per la comunitat: “my body is ready”.

Aquesta va ser la primera vegada que el públic conegué qui es convertiria en un dels pilars de Nintendo, una figura capaç de, no només gestionar amb eficàcia una divisió sencera, sinó també d’establir una connexió més enllà de la comercial entre empresa i públic. En Reggie sempre va treballar sense fer gaire soroll mediàtic. Sovint hem vist presentacions on Satoru Iwata, Shigeru Miyamoto o Bill Trinen eren els encarregats d’explicar les novetats sobre els seus productes.

Va saber guanyar-se la complicitat del públic i trencar la visió que es tenia de Nintendo d’una empresa poc oberta i inaccessible fora del Japó”

En canvi, ell acostumava a treballar d’una manera més tancada i personal. Si bé és cert que el veiem a esdeveniments com l’E3, Gamescom, The Game Awards o algun programa nacional com el de Jimmy Fallon, no apareixia tant sovint com altres pesos pesants de Nintendo. Tot i això, les seves aparicions sempre eren de les més aclamades i recordades per la comunitat gràcies al seu carisma i naturalitat.

A diferència de moltes altres figures importants, va saber guanyar-se la complicitat del públic. Sabia el que volíem i com volíem ser tractats. Era una persona a la qual li agradaven els videojocs i, juntament amb els altres grans executius, va ensenyar-nos el valor que té un videojoc i quin és el seu propòsit: fer-nos passar una bona estona i, si pot ser, en companyia. Però el més important és que va aconseguir trencar la visió que es tenia de Nintendo d’una empresa poc oberta i inaccessible fora del Japó.

Reggie Fils-Aimé

Sense la seva dedicació i treball dins la companyia, no s’haguessin aconseguit dur a terme alguns dels seus grans projectes, així com moltes obres no haguessin arribat a Wii, Ds o 3DS sense la seva influència. Una de les seves millors idees va ser el Nintendo Treehouse, un show en directe força llarg que es realitza normalment després dels E3 i mostra amb més detall els videojocs que han aparegut al Nintendo Direct previ, així com alguna que altre gran sorpresa que sempre agrada al públic.

La marxa d’en Reggie em sap molt greu com a jugador. Ha estat una època plena d’emocions en les que no tot ha estat perfecte, però sí agradable, intens i divertit. Ha representat el com una empresa es preocupava dels seus compradors i sentia passió pel que feia. Hem vist com alguns dels seus productes han estat un èxit, altres han estat un fracàs comercial, així com moltes vegades ha unit a la comunitat i ens ha permès viure moments que no oblidarem mai. Gràcies per tot, Reggiennator.